El niló i la licra: les fibres de la vida moderna

La introducció de les fibres sintètiques (com el niló o la licra) van suposar una autèntica revolució en la indústria tèxtil i la moda ja que els teixits de punt van guanyar elasticitat, estabilitat, durabilitat i, també, un manteniment més fàcil.

L’espuma de niló era una fibra artificial de baix cost, molt resistent, que permetia oferir un ampli ventall de combinacions i colors, motiu pel qual molts fabricants de punt la van utilitzar en els seus productes de calceteria, roba per a infants i roba de bany. Era un teixit que no calia planxar i resistia perfectament el rentat amb les noves màquines elèctriques. La popularització d'aquest electrodomèstic, a més de facilitar una de les tasques quotidianes més feixugues, va disparar la demanda de roba feta amb aquestes fibres. L’empresa «Francisco Verdera y cia», amb seu a Terrassa, va ser un bon exemple de la introducció del niló a partir del llançament de marques emblemàtiques com «Peter Pan» de leotards, mitjons i complements per a infants o «Intermezzo» d’articles per dansa i gimnàstica. La popularització de les minifaldilles, a finals dels any 60, va anar aparellada amb el boom del consum de  pantis i leotards perquè permetien mantenir una certa «compostura», en una època que encara estava marcada per una tradició moral més aviat estricta.

L'elastà o licra, patentat l’any 1959, és una fibra sintètica de gran elasticitat –es pot estirar fins a un 600 % sense que es trenqui ni sense perdre la seva forma original–, i es pot barrejar amb d’altres fibres de manera molt versàtil i amb múltiples combinacions. Era una nova fibra revolucionària que proporcionava molts avantatges als fabricants de roba de bany i això va omplir les platges de noves formes i colors, els estridents vestuaris dels anys 80 i tots els àmbits esportius fins a l'actualitat.   

Aparador amb minifaldilles a la venda, autor desconegut. Wikimedia commons

Bodi, «Macla», Mataró. MdM 19588