La casa gran

L’actual edifici de l’Ajuntament de Mataró és el resultat de segles d’història. Les transformacions polítiques i socials hi han deixat la seva empremta, les obres d’ampliació i les reformes que s’hi han realitzat han estat constants, sobretot des del segle XVII, perquè calia adaptar les necessitats dels mataronins a l’organització de l’administració municipal i als gustos arquitectònics, les tendències estètiques i les prioritats simbòliques de cada època. En aquest context el primer projecte que coneixem per una traça conservada, és el del mestre d’obres Jaume Vendrell (1635), de planta rectangular, amb l’entrada principal al carrer de la Riera i un accés secundari pel carrer d’en Palau.

El que marcà definitivament l’aspecte de l’edifici, i que encara perdura, són les reformes projectades per l’arquitecte municipal Miquel Garriga i Roca (1867). En aquesta reforma impera el racionalisme de l’arquitectura neoclàssica: simetria dels espais i les obertures, decoració sòbria amb elements d’inspiració grecoromana i elements simbòlics... L’edifici esdevé un cos exempt (abans s’hi
adossaven cases per la banda de l’actual plaça de l’Ajuntament); es recomposà una portalada semicircular amb dues finestres a cadascun dels costats i s’incorporaren unes fornícules amb unes escultures, obra de Josep Anicet Santigosa i Vestratén, al·legòriques a la Justícia (dreta, amb balances a la mà) i la Prudència (esquerra, amb un llibre i mirall), dues virtuts destacades en aquells temps.

L’edifici és coronat per un conjunt escultòric amb l’escut d’armes del Regne d’Espanya (Castella i Corona d’Aragó,) i al·legories a l’agricultura, la indústria i les arts, del 1867 (la data està inscrita a la dreta del conjunt), any que es correspon amb la reforma de Garriga i Roca.

Per damunt de les balconades de la primera planta, s’hi disposen els antics escuts de Mataró i Barcelona i tres medallons amb els bustos d’alguns mataronins il·lustres, representants, alhora, de tres virtuts: el Bisbe Creus (religiós), l’escultor Damià Campeny (artista) i Antoni Puig Blanch (literat).

Des del segle XIX les reformes efectuades a l’edifici s’han centrat més en l’interior que en l’exterior. Als anys 70 del segle XX es van fer unes desafortunades intervencions, reformant despatxos i ampliant dependències oficials. La pitjor de totes fou la decisió de cobrir el pati central de l’immoble, una actuació que desfigurà l’edifici projectat per Vendrell.

La darrera reforma, dirigida per l’arquitecta municipal M. Dolors Periel i inaugurada l’any 2003, retorna a l’edifici la distribució original, recuperant, sobretot, el pati central.


Planta baixa


La distribució interior de l’edifici deriva, bàsicament, del projecte de Jaume Vendrell (segle XVII), mentre que la seva decoració, porta més la signatura de Miquel Garriga i Roca (segle XIX).
Aquest vestíbul espaiós connectava les diferents dependències laterals (actualment ocupades per serveis -l’Oficina de Turisme i la d’Atenció al Ciutadà-. La porta d’entrada i l’arc del vestíbul incorporen l’escut de Mataró, l’un en fusta i l’altra en pedra.
A continuació, un pati central de forma quadrada, envoltat per dotze columnes, on s’hi exhibeixen els gegants i les figures de la ciutat per Les Santes i altres diades senyalades (Sant Jordi), i un pessebre monumental per Nadal.


Primer pis


Vestíbul: un dels principals criteris de la rehabilitació de l’edifici de l’Ajuntament durant els anys 2002-2003 fou la recuperació del pati central com a element ordenador de l’edifici. Per aquest motiu s’ha reforçat el caràcter de deambulació entorn del pati amb les arcades que havien quedat tapades per finestres.
Al vestíbul de la primera planta s’hi conserven les pintures murals realitzades l’any 1955per l’artista mataroní Jordi Puiggalí i Clavell, corresponents a 4 èpoques històriques de la ciutat de Mataró: romana, medieval, moderna i contemporània.

Saló de sessions: aquesta solemne estança és el lloc destinat a les reunions del Ple municipal, el màxim òrgan de representació política dels mataronins.
Segons els plànols de l’obra de Jaume Vendrellaquest espai l’ocupava originàriament una Sala de Negocis i, a partir del segon terç del segle XIX, amb la reforma de Miquel Garriga i Roca, esdevingué la Sala de Juntas Populares, antecessora de l’actual Saló de Sessions.
La sobrietat de la decoració de l’obra de Garriga i Roca fou trencada per una reforma projectada per l’il·lustre mataroní Josep Puig i Cadafalch, que va ser arquitecte municipal de la ciutat entre els anys 1892 i 1896. Puig i Cadafalch va dissenyar un bell sostre enteixinat (conjunt de bigues que s’entrecreuen) dividit en cinc trams, i en cadascun d’ells, hi ha dues fileres paral·leles decorades amb 24 escuts heràldics de dimensions reduïdes que es van repetint. Puig i Cadafalch també va dissenyar els ferros que subjectaven les antigues làmpades del Saló, d’estil modernista, i que actualment s’han situat al fons de la Sala.
Les darreres obres a l’Ajuntament han sotmès el Saló de Sessions a una reforma global: s’ha restaurat el sostre de Puig i Cadafalch; s’han recuperat totes les balconeres originals (dues estaven tapades des de l’interior); s’ha reproduït el vitrall original a totes les obertures; s’han recobert les parets amb un arrambador de fusta clara; i s’ha dotat la sala de nou mobiliari.

Sala dels Lleons: és l’espai reservat a les reunions de la Comissió Permanent del govern municipal i a altres reunions.
En un extrem de la sala hi trobem el quadre: "Últimos mártires del cristianismo", oli sobre tela del pintor José Bermudo Mateos (Trujillo, Badajoz, 1850- 1920), una obra del Museu del Prado que l’any 1887 va ser cedida en dipòsit a l’Ajuntament de Mataró.
D’estil academicista decimonònic però molt realista, la pintura escenifica el martiri d’uns cristians que són devorats per feres al Colosseu de Roma a l’època del Baix Imperi. Malgrat que els felins pintats són tigres, paradoxalment l’estança on s’exposa el quadre es coneix popularment com la Sala dels Lleons.
A l’altre extrem de la sala, hi ha el plànol original del pla de l’Eixample (1878) projectat pels arquitectes i enginyers mataronins Melcior de Palau i Emili Cabañes. El desenvolupament urbà, demogràfic i econòmic de Mataró al llarg del segle XIX facilità l’empenta constructiva, l’eixamplament de la ciutat i el naixement de nous carrers.

Pati central: la recent rehabilitació de l’edifici de l’Ajuntament ha permès la recuperació del pati central com a element ordenador de l’edifici, s’ha potenciat la circulació perimetral al pati en totes les plantes i la concepció del pati com un element d’entrada de llum a tot l’edifici (obertura de grans finestres en totes les plantes). Al primer pis s’ha unificat el perímetre del pati amb emplafonats de fusta, on s’hi han penjat els quadres dels mataronins il·lustres.
Per consultar la galeria dels mataronins il·lustres cliqueu aquí.